El 2019 a Catalunya es van realitzar 1296 trasplantaments, un 13% més que l’any anterior. Es va batre així el rècord històric. El que podria semblar una dada freda, dóna en realitat molta informació. Les tècniques s’han consolidat, els processos s’han agilitzat i, malgrat les dificultats externes, podem afirmar que el nostre sistema sanitari funciona. D’això, però sobretot del futur dels trasplantaments, es va parlar en la taula rodona celebrada a la Barcelona School of Management de la Universitat Pompeu Fabra (BSM-UPF) el passat 26 de febrer.
Els alumnes del Màster en Comunicació Científica Mèdica i Ambiental van voler titular la taula rodona amb una pregunta: Quin és el futur dels trasplantaments? Una pregunta gens trivial. Tecnologies com la impressió 3D o les cèl·lules mare prometen revolucionar la medicina. Veurem en breu òrgans fabricats amb una impressora? Podrem evitar els trasplantaments d’òrgans amb implants de cèl·lules mare? Què opinen sobre aquest tema les veus autoritzades?
La pregunta del títol va permetre a la moderadora Mariona Folguera donar peu a les intervencions dels convidats. Aquests tenien un perfil deliberadament divers. Un tema tan polièdric no admetia respostes unívoques. Va haver-hi, com no podia ser d’una altra manera, discursos amb tons molt diversos.
La primera a intervenir va ser Marta Gubau autora del llibre “Tenim un cor per tu” i va haver de fer-ho via Skype. La Marta està trasplantada de cor i pren immunosupressors que li impedeixen estar present en llocs molt concorreguts o en els quals hi hagi gent amb malalties infeccioses. La seva va ser la intervenció més íntima i personal. La seva història és digna de ser explicada i la manera en què l’explica és digne de ser admirada.
De petita, molt abans de ser trasplantada, va patir un càncer. Anys més tard va patir també un ictus. Als vint i pocs anys va començar a patir del cor. La medicació que li havia permès superar el càncer havia contribuït a provocar-li una miocardiopatia dilatada. El seu cor va arribar a bombejar només al 20% de la seva força normal. Aquest historial clínic tan complex li impedia entrar en les llistes de trasplantaments, ja que els immunosupressors que hauria de prendre al rebre un trasplantament podien fer renéixer les cèl·lules malignes.
Per a la majoria de gent la perspectiva de sotmetre’s a un trasplantament és aterradora, una última opció. No per a Gubau. Per a ella semblava no haver-hi esperança i quan se li va obrir la possibilitat, la va prendre com l’oportunitat de tenir una segona vida. “Els efectes secundaris són petits inconvenients. Em centro en gaudir el dia a dia. Ja afrontaré el que vingui”, va comentar en ser preguntada pels efectes de la medicació que ha de prendre. Una lliçó de vida. mcc
Els ponents de la taula rodona van donar diferents punts de vista sobre l’evolució dels trasplantaments.
El director de l’organització catalana de trasplantaments (OCATT), Jaume Tort, va intervenir en segon lloc. Tort va voler parlar del present i ho va fer amb orgull. Va parlar de la gran quantitat de professionals que han de coordinar-se perquè un trasplantament es dugui a terme amb èxit. La logística és complexa i els terminis curts. “Poques hores després que a un donant se li diagnostiqui la mort cerebral, els seus òrgans deixen de ser viables”, va comentar.
Va explicar que no sols els professionals (cirurgians, coordinadors de trasplantaments, etc.) són ara més eficients, també ha canviat l’actitud social respecte a la donació. “El 83% de les famílies accedeix al fet que els seus afins siguin donants”, va indicar. Aquesta és una dada per a l’esperança.
Tort va voler posar en valor el sistema actual del sistema de trasplantaments, va remarcar que és un assoliment col·lectiu del qual estar orgullosos. Va mostrar com, any rere any i potser copant menys titulars dels que hauria, continua evolucionant.
Al torn de preguntes se li va preguntar sobre el futur. Tort va mostrar un sa escepticisme enfront d’algunes notícies aparegudes recentment en els mitjans generalistes. Efectivament, en llegir algunes d’elles sembla que l’arribada dels òrgans artificials a la carta sigui imminent. De les seves paraules es desprenia que el futur (a curt termini) dels trasplantaments està en la simple evolució del sistema actual i no tant en la impressió 3D o les cèl·lules mare.
La tercera ponent a intervenir va ser Teresa Casanovas, la presidenta de “l’Associació Catalana de Pacients Hepàtics” (ASSCAT). Casanovas va donar una visió històrica de l’evolució de les malalties hepàtiques i la relació d’aquestes amb els trasplantaments.
Segons Casanovas una de les fites més importants dels anys recents ha estat poder curar l’hepatitis C. Aquesta infecció vírica afecta exclusivament al fetge i pot desembocar en cirrosi o fins i tot càncer hepàtic. “La possibilitat de curar el virus de manera molt més efectiva evitarà molts trasplantaments”, va ressaltar Casanovas. Una altra reflexió interessant: potser en el futur no veiem tants trasplantaments de “ciència-ficció” potser, simplement, vegem menys trasplantaments.
Casanovas va voler també remarcar el paper de la institució que presideix “els pacients necessiten parlar amb algú que porta anys viu després del trasplantament”, “necessiten veure que els òrgans funcionen, que no tenen data de caducitat”, va explicar.
Finalment li va tocar el torn a Javier Ramon Azcón, investigador principal del grup “Biosensors for bioengineering” de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC). Azcón i el seu grup, al costat dels altres investigadors de l’IBEC, són una de les puntes de llança de la recerca en medicina regenerativa a Catalunya.
Azcón va voler començar fent una crida a rebaixar les expectatives. Els mitjans (i alguns científics) tendeixen a exagerar els avanços de la recerca mèdica. “Fa 15 anys que es treballa en medicina regenerativa però un òrgan sencer fabricat en el laboratori queda encara molt lluny”, va aclarir Azcón.
Després del bany de realitat, Azcón va voler fer un repàs per alguns dels projectes més capdavanters de l’IBEC. Va parlar dels òrgans en xip i les seves possibilitats. Va parlar de organoides encapsulats que podrien allargar la vida útil d’òrgans que comencen a fallar. Va parlar de pegats de cèl·lules cardíaques que podrien regenerar cors infartats. Difícil no il·lusionar-se. A vegades sembla lenta però la ciència avança imparable.
En el torn de preguntes tots els ponents van coincidir a ressaltar la solidesa del nostre sistema de trasplantaments. També va quedar clar que, veient com ha avançat la medicina en les últimes dècades, no és fàcil predir cap a on anirà en el futur.
Com és el futur dels trasplantaments? Potser la conclusió és que als trasplantaments encara els queda futur. Abans de veure òrgans fabricats en el laboratori o granges d’òrgans veurem trasplantaments cada vegada més eficaços i amb menors llestes d’espera. La conclusió és potser, que la medicina regenerativa ha vingut a coexistir (almenys ara com ara) amb els trasplantaments i no a eliminar-los.
![](https://ccs.upf.edu/wp-content/uploads/logo-FECYT2021-1-scaled.jpg" "logo FECYT2021"){kind=logo}
Este blog cuenta con la colaboración de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología – Ministerio de Ciencia e Innovación