Mario Viciosa: “No n’hi ha prou amb explicar l’última hora, cal crear ciutadania crítica”

En aquesta edició del Campus Gutenberg Cosmocaixa, Mario Viciosa ha estat un dels convidats a la taula rodona de la sessió inaugural sota el títol “Els caça-mentides: Fake News i fact checkers”. És realitzador i ha estat professor durant anys del Màster d’El Mundo i altres cursos de l’Escola Unitat Editorial. Actualment, és responsable de “Ciencia de Newtral” i “El Objetivo” de la Sexta, “Al rojo vivo” i “La Sexta Noche”. Ha desenvolupat diferents formats per a ràdio i televisió en mitjans com a Canal Norte, TVE, Canal 9, o Onda Cero. Mario ens parla del fact checking en l’àmbit de la comunicació científica i dóna algunes claus per a entendre com circulen els rumors.

 

Què et sembla el Campus Gutenberg Cosmocaixa?

Aquest tipus d’iniciatives ara s’ha tornat molt interessant sobretot pel paper d’universalització del treball que hi ha de molts professionals darrere d’un escenari de crisi com aquesta. Que hi hagi un interès tan gran de gent connectada des de tants llocs diferents és alguna cosa que ens ha de fer reflexionar. L’interès que desperten els problemes i com arribar a l’àmbit públic és alguna cosa que sempre ens hem de plantejar des de l’acadèmia i els periodistes. Més enllà del nivell de continguts, que és alt i interessant d’acord amb una experiència reeixida com és aquest campus, em sembla molt interessant, i no sols aquest sinó per altres trobades en les que jo mateix he participat i en les que hem aconseguit trencar barreres per a accedir a públics i a ponents i gent amb grandíssim nivell i també poder debatre.

 

La sessió inaugural va tractar del tema del fact checking o verificació de dades, que és just en el camp en què estàs treballant ara. D’on vénen les notícies falses? Qui guanya difonent rumors?

Jo sé qui surt perdent. Surt perdent la ciutadania, surten perdent les democràcies i surt perdent la salut també en aquesta pandèmia. Depenent de l’interès que pugui haver-hi en aquestes falses informacions que circulen per xarxes també podem identificar qui surt guanyant. Des de guinguetes, empreses, els dic guinguetes ja no per la llei, perquè poden ser legals, però sí que jugant amb l’engany, a l’hora de vendre teràpies falses, per exemple. Crec recordar que tres quartes parts, al voltant d’un 75 o 77% dels rumors que es difonen han tingut a veure en aquesta crisi de salut amb pseudoteràpies, i ja d’abans més de la meitat d’ells venien l’àmbit de l’alimentació, que sempre tenen algú interessat a vendre algun tipus de producte. Això no és nou, ha ocorregut sempre, només que ara s’ha donat l’amplificació que permeten determinades xarxes socials. És la primera pandèmia que estem vivint amb Whatsapp i aquest és el principal canal d’entrada i propagació.

 

Però perquè alguna cosa es propagui, algú ha de decidir compartir-ho. No?

Evidentment. Jo solc dir que, en aquestes coses, l’afecte i la confiança amb els nostres sers estimats són el brou de cultiu per a la propagació de rumors i virus. Independentment de qui generi els rumors de manera interessada. Això és el mateix que amb el virus: baixem la guàrdia amb els nostres éssers pròxims i aquí es cola tant la mentida com el virus, llavors comença a circular. Des d’abril s’han fet 16 vegades més consultes al nostre servei de Whatsapp de Newtral, i això és només la punta de l’iceberg, on ja la gent es planteja abans de donar-li al botó compartir. Per tant, hi ha hagut també preocupació de la gent per saber si el que estava a punt de compartir és cert o no. Ja ens comença a sonar alguna cosa estranya i tenir l’instint de preguntar a un verificador és important. Realment els rumors es paren per aquí.

 

Què és el que ens fa creure en mentides? És el tema de la COVID19, que l’associem amb la mort i per tant ens interessa molt, o és potser que no tenim com a societat la formació necessària per a distingir el que és veraç de la falsedat? O és que els rumors estan molt ben fets?

Probablement és una mescla de totes les coses. Recordo un estudi de fa anys que deia que es compartien les mentides encara sabent que són mentida. Ha de reportar-nos algun mecanisme de recompensa, de plaer, el sentir-nos en algun moment protagonistes d’alguna informació, no per ser nosaltres els subjectes d’aquesta, sinó per ser els reveladors davant un sistema pervers. Això em connecta amb unes paraules que vaig tenir amb la viròloga i immunòloga Margarita del Val a l’abril. Del Val explicava que, en general en temes de salut i en particular amb les vacunes que són la seva àrea d’experiència, les mentides solien lligar-se gairebé sempre a la por. En la pandèmia s’ha revelat que qui més assíduament inventa mentides és perquè té molta por. Aquest és un enorme factor, juntament amb el de la propagació, que és l’afecte. Tots volem protegir-nos de la por i què millor que compartir amb els nostres sers estimats una pseudoteràpia o una pseudo informació. Fins i tot sabent del perill que pugui existir o no, o compartir una informació que ens dóna un remei. Tractem d’aferrar-nos a qualsevol cosa, fins i tot encara que tinguem la sospita que sigui mentida, fins i tot sabent que ho és. Perquè d’alguna manera trobem una satisfacció immediata.

 

I què és el que ens fa creure informacions falses?

Necessitem discursos alternatius per a aplacar de manera immediata la por. La ciència té uns temps diferents als de la política de salut pública per a donar respostes immediates. I diferents als de la pròpia informació periodística, les dreceres solen ser molt reconfortants. Si jo dic que demà tindrem una vacuna i que me la puc posar en el centre de salut, quina alegría, no? També al contrari, si jo dic que aquesta vacuna em matarà sóc el millor informat abans d’hora per a prevenir a la comunitat i seré d’alguna manera l’heroi. Per tant, crec que aquí hi ha dos elements que sí que solen ser el brou de cultiu perquè es generin i propaguin aquest tipus de sensacions més enllà d’una altra paral·lela, que és permanent, que és la crisi de confiança en el sistema tradicional de mitjans. Això no és nou, ha estat cíclic i aquesta és una reflexió que també els mitjans han de fer. Jo, que estic a mig camí entre el fact checking i sóc responsable de ciència d’un mitjà, detecto que l’impacte dels missatges en els mitjans continua sent tremendament important malgrat la crisi recurrent. Però ara cal tenir en compte l’impacte que hi ha informació que no podem veure. En els mitjans convencionals tot està a la vista. En una cadena de Whatsapp tenim una punta d’iceberg on els periodistes de verificació han de ser el radar i veure què s’està movent i com és de debò.

 

Com es pot salvar la distància entre el ritme al qual van la ciència i el periodisme?

Aquesta és la part fonamental de la divulgació. No n’hi ha prou amb comptar l’última hora, cal crear ciutadania crítica, això no és només responsabilitat dels mitjans, abasta més. És un sistema més complex, però aquí tenim una responsabilitat. Per això a mi m’agrada molt la divulgació bàsica, a vegades perquè pot ser fascinant, apassionant, i està lluny de ser avorrida demostrant-se exitosa entre gairebé tots els públics. Però cal saber fer-ho. A més, ens toca fer-ho sobre la marxa, segons es van presentant avanços i resultats, uns bons i altres dolents. Cal explicar que això va normalment així. Jo no sóc científic, sóc periodista, sé perfectament què em demana el cos com a espectador i com a narrador d’històries, vull mantenir aquest relat d’actualitat. En canvi, la recerca científica en les revistes revisades per parells està en una altra òrbita radicalment diferent. I no passa res perquè així ha de ser. D’altra banda, des del fact checking curiosament se segueixen una sèrie de protocols per a determinar si alguna cosa és certa o no que són bastant semblants al mètode científic.

 

Com és dedicar-se a aquest àmbit del periodisme? Igual parles de la Covid, de l’espai, d’emergència climàtica, o de divulgació bàsica. I no sols això, sinó que escrius molts articles en profunditat sobre aquests temes tan amplis. Com s’aborda tot això en el dia a dia?

Suposo que com qualsevol altre periodista. Amb curiositat i capacitat de fer-me preguntes a mi mateix i a la gent que en sap. Cal estudiar també molt. Jo no he estudiat mai tant probablement. Però crec que és explotar la curiositat i en això no és molt diferent. Jo no sóc expert per se, però sé a qui haig de preguntar-li els dubtes que jo crec que la societat té. Emmarcar l’evolució d’una pandèmia o de l’emergència climàtica o de la tecnologia. És tan senzill i tan complex alhora com això. A part, com el meu perfil està més vinculat a divulgar audiovisualment, necessito  aconseguir trobar un codi, un llenguatge, una metàfora adequada per a traslladar idees més o menys complexes a un àmbit visual que sigui fàcilment comprensible. Que pugui ser recordat per l’audiència i perdurar en el temps. Estem en una pandèmia en la qual és molt difícil elaborar un missatge que duri més enllà d’unes setmanes. La informació canvia d’un moment a un altre perquè ens hem equivocat. Però així i tot segueixo amb la vocació que aquella peça que tracta d’explicar alguna cosa tingui recorregut i continuï sent prou consistent per a explicar un trosset de la realitat mesos després.

 

 

 

Entrevista realitzada per Ana Iglesias, alumna del Màster en Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental de la UPF Barcelona School of Management.

Este blog cuenta con la colaboración de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología – Ministerio de Ciencia e Innovación