Sharon Dunwoody i la ciència de la comunicació de la ciència

El nostre post 11-F de 2022 està dedicat a Sharon Dunwoody, qui ha mort aquesta setmana, encara que indubtablement continuarà viva durant molts anys entre les persones que fem “ciència de la comunicació de la ciència”. És a dir, els que estudiem com s’expliquen els avanços de la ciència i la tecnologia al públic general a través dels mitjans de comunicació de masses, les xarxes socials, els documentals, els llibres i revistes de divulgació, els museus de ciència, etc.

Les aportacions de Sharon Dunwoody a l’estudi de la comunicació pública de la ciència i la tecnologia (PCST, per les seves sigles en anglès) són un referent, però, sobretot, li dediquem aquest dia per haver estat una de les primeres dones investigadores en aquest àmbit que va aconseguir destacar en un entorn acadèmic dominat per figures masculines i en el qual ha existit tradicionalment una gran desigualtat de gènere.

Sharon Dunwoody | Autoría: Moody College of Communication, Austin, USA

El paper de les dones en la recerca de la PCST no és millor que en altres disciplines. És a dir, les desigualtats de gènere en el nostre camp han estat tradicionalment tan injustes i frustrants com en molts altres: els homes han ocupat la majoria dels llocs de responsabilitat en l’acadèmia i en les associacions professionals, les seves publicacions han estat més citades i els seus noms han tingut major espai (i més destacat) com keyspeakers en congressos i debats sobre la comunicació pública de la ciència. Els motius d’aquesta desigualtat en la recerca de la PCST no s’han estudiat encara, però probablement hauran estat els mateixos que els que ja s’han identificat en altres camps: els biaixos inconscients a l’hora d’avaluar una publicació o un currículum, l’ambient professional de l’acadèmia amb regles no escrites en les quals la dona té poca cabuda, les dificultats afegides de la poca conciliació entre la vida professional i la familiar, etc.

La reducció de les desigualtats en l’àmbit de la ciència ha començat tan sols fa uns anys, i no precisament pel simple passar del temps, sinó per una obstinació activa i estratègica de posada en valor del paper de la dona. Una obstinació per fomentar l’equitat en el qual han participat moltes persones en el món (al principi exclusivament dones) i al qual a poc a poc s’han anat sumant grans i petites organitzacions. El 11-F, o Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, és un clar exemple d’una iniciativa de comunicació científica que té com a propòsit accelerar l’equilibri de gènere en la recerca d’una manera activa. En la seva primera edició en 2016, el 11-F gairebé no va tenir repercussió. Es va limitar a ser una discreta acció de comunicació de la ciència amb algunes activitats (exposicions, conferències, articles) en els quals es donava visibilitat a científiques que malgrat haver contribuït notablement al coneixement, no havien aconseguit arribar a la celebritat dels seus companys homes. En la segona edició, el nombre d’accions i organismes adherits a aquesta acció va ser ja molt major. I així successivament, fins a arribar a aquest 2022, en el qual són milers les institucions de tot el món que avui parlen de la dona en la ciència, de com atreure a les nenes i adolescents cap a les STEM (ciències, tecnologies, enginyeries i matemàtiques), com retenir el talent femení en l’acadèmia i com reduir la desigualtat en la carrera investigadora perquè deixi de penalitzar a la meitat de la població només pel fet de no haver nascut home.

L’última vegada que vaig veure a Sharon Dunwoody va ser durant un congrés internacional en 2018 a Dunedin. Jo l’havia conegut anys enrere, havia coincidit amb ella en diverses ocasions, havíem intercanviat molts correus per temes professionals i també ens seguíem mútuament a Researchgate, però això era tot. Per això, en aquells memorables dies a Nova Zelanda vaig agrair poder conèixer-la millor en els desdejunis de l’hotel o els menjars del congrés. Vam parlar a vegades sobre la dificultat de comprendre i explicar que la ciència està plena d’incerteses (no sabíem llavors que dos anys després viuríem la pandèmia per Covid-19 i que comunicar la incertesa de la ciència seria el principal repte dels periodistes). També vam xerrar sobre la responsabilitat d’educar a les futures generacions de comunicadors i comunicadores de la ciència i el seu etern somriure es va ampliar encara més quan va començar a parlar dels seus estudiants. La seva manera d’educar no consistia a dir-los què havien de fer, sinó a ajudar-los a reflexionar sobre com eren les coses i com es podrien millorar.

Vull pensar que les noves generacions de dones dedicades a la comunicació de la ciència (i a la “ciència de la comunicació de la ciència”) no tindran tantes dificultats com hem tingut nosaltres o les dones que ens han precedit. Amb aquesta intenció, i perquè no es tracta simplement de deixar passar el temps, a les meves classes i en tot el que organitzo (ja siguin cursos, projectes de recerca, publicacions, congressos, debats i activitats dirigides al públic general) intento donar visibilitat a aquesta qüestió, explicar què sap la ciència sobre les causes de les desigualtats de gènere i quines accions o iniciatives es poden dur a terme per a intentar reduir-les. També intento explicar que val la pena fer-ho.

Signat: Gema Regirada, directora del Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat (Universitat Pompeu Fabra, UPF) i del Màster en Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental de la UPF-Barcelona School of Management. Vicepresidenta de l’Associació Espanyola de Comunicació Científica.


Este blog cuenta con la colaboración de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología – Ministerio de Ciencia e Innovación