“Decir la ciencia. Divulgación y periodismo de Galileo a Twitter” de Vladimir de Semir

Decir la ciencia. Divulgación y periodismo de Galileo a Twitter, de Vladimir de Semir (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona), és un incisiu assaig sobre les relacions entre el periodisme i la ciència, i sobre el seu impacte en la societat del coneixement. L’autor reflexiona sobre la importància que ha tingut al llarg de la història la divulgació de la informació i del saber en el desenvolupament del coneixement.

Vladimir de Semir pensa que, en aquesta època de màxima accessibilitat a la cultura i al saber gràcies a les tecnologies de la informació i de la comunicació, la tasca del periodisme divulgatiu és més necessària que mai. Enmig d’una autèntica marea informativa, només els bons professionals dotats d’esperit crític són capaços d’informar amb rigor, distingint la notícia del rumor, el fet contrastat de la creença, la mentida interessada de la certesa relativa que posa les bases del progrés i del coneixement.

El llibre, dividit en catorze capítols, és una autèntica radiografia de la professió. L’autor va desgranant, una rere l’altra, totes les consideracions apreses durant més de quaranta anys de trajectòria professional –«una època daurada del periodisme científic», com ell mateix la qualifica– i ens ofereix un seguit d’anàlisis i reflexions que, per una banda, sintetitzen la història de l’ofici i, per l’altra, proposen una visió de com hauria de ser en el futur.

De Semir examina i valora totes les circumstàncies que afecten l’exercici del periodisme científic, especialment la qüestió de si el model basat en la verificació de fonts podrà sobreviure a la transformació que actualment pateix la professió –del periodisme analític d’intermediació al del simple proveïment de continguts–, i reflexiona sobre la manera com es forma l’opinió pública al voltant dels temes científics, mèdics i ambientals, adonant-se que, més enllà dels científics i els periodistes, hi ha multitud d’agents culturals i socials que també hi intervenen. Quant als aspectes històrics, explica el naixement i l’evolució del periodisme científic, que es va desenvolupar plenament a partir de la II Guerra Mundial per la «necessitat d’una interpretació adequada de la naturalesa científica i tecnològica del progrés».

L’autor posa de manifest el gradual compromís de les societats occidentals amb la «comunicació pública de la ciència» –més que no pas la mera «divulgació»–, tant pel que fa a la formació del ciutadà com a les decisions polítiques que en depenen, però també fa palès que, malgrat que la cobertura periodística de temes científics ha augmentat globalment en els darrers anys, són només uns quants temes –els que generen més controvèrsia, com per exemple la clonació terapèutica, la utilització de cèl·lules mare, la reproducció assistida, els aliments transgènics o el canvi climàtic– els que acaben acaparant l’interès mediàtic. Així mateix, certifica que el canvi més important sofert per l’ecosistema de la comunicació social arran de l’abaratiment de la creació, l’emmagatzematge i la distribució de la informació en suport digital, ha estat el fet que tothom pugui ser emissor i receptor alhora, tant de forma individual com col·lectiva.

En el cas específic del periodisme científic, De Semir caracteritza la particularitat de les seves fonts, ja que, comenta, no hi ha cap altre sector (la política, l’economia, els esports o la cultura, per exemple) que generi notícies amb un sistema d’autocontrol i de cerca d’objectivitat tan rigorós. Analitza el discurs divulgatiu de la ciència centrant-se en tres aspectes: l’ús «lingüístic» que es fa del llenguatge científic, l’obligada «recontextualització» d’aquest llenguatge per divulgar els conceptes científics, i les eines i els procediments concrets que s’utilitzen per assolir els efectes estètics, persuasius i cognitius necessaris per comunicar. Atès que els científics no poden donar respostes definitives, i que actualment hi ha una confrontació entre la idea científica de progrés i la nova racionalitat social que critica les conseqüències d’aquest progrés, De Semir introdueix el concepte d’incertesa en la comunicació social de la ciència, i avisa del perill, ben real, de mistificació de les notícies científiques als mitjans, ja que, abocats cada vegada més a buscar la notorietat i commoure el públic, proliferen les notícies sorprenents i espectaculars sense solució de continuïtat, que converteixen la divulgació científica en una successió d’anècdotes; i advoca per la necessitat d’establir un codi ètic en la publicació de les notícies científiques, sobretot d’aquelles que fan referència a medicina, salut i medi ambient, per tal de no generar entre el públic confusió i expectatives infundades en temes tan sensibles. Finalment, reflexiona sobre les oportunitats que ofereix la construcció de la nova societat del coneixement, i també sobre les amenaces que comporta, defensant que la capacitat de saber escollir és la clau per trobar l’equilibri entre el saber i el poder a les societats democràtiques.

Decir la ciencia forma part de la col·lecció Periodismo Activo, dirigida pel periodista i professor Roberto Herrscher (UB), dedicada a explorar els escenaris canviants del periodisme en aquest principi de segle a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Aquest és el quart títol de la col·lecció, després de Periodismo narrativo. Cómo contar la realidad con las armas de la literatura (2012), de Roberto Herrscher; Ética del periodismo (2012), de Norbert Bilbeny, i Entrevistas. Diálogos con la política, la cultura y el poder (2013), de Margarita Rivière.

Vladimir de Semir (Barcelona, 1948), periodista amb una llarga trajectòria professional, va ser sotsdirector de La Vanguardia i va crear i dirigir els suplements de ciència i medicina d’aquest diari; una trajectòria professional  que li va valer, entre d’altres, el premi Ciutat de Barcelona (1982) i el premi de Periodisme Científic del CSIC (1994). L’any 2007 va ser nomenat col·legiat d’honor del Col·legi Oficial de Químics de Catalunya per “la tasca realitzada durant la seva trajectòria professional a favor de la cultura científica”. Ha dirigit programes de divulgació cultural i històrica a la televisió, i també va tractar l’ informació política a La Vanguardia abans d’especialitzar-se en periodisme científic. És director del màster en Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental de l’IDEC-UPF i responsable del mòdul de Periodisme Científic del màster de Periodisme Barcelona_NY de la Universitat de Barcelona. Ha estat, a més, membre de la Comissió per a l’Estímul de la Cultura Científica de la Generalitat de Catalunya i regidor de Ciutat del Coneixement i Comissionat per a la Difusió i Promoció de la Cultura Científica de l’Ajuntament de Barcelona. Actualment ho és del comitè científic de la xarxa internacional Public Communication of Science and Technology (PCST)i es membre del patronat de la Fundació Víctor Grífols i Lucas.

 


Este blog cuenta con la colaboración de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología – Ministerio de Ciencia e Innovación